ELS DRETS D’AUTOR
Es molt complicat centrar el debat que genera aquest tema. Hi ha molts factors que entren en joc i, com en qualsevol debat, una tendència al maximalisme entre la gent que pren partit per una o altra postura. Jo, després de pegar-li moltes voltes, no tinc clara la solució.
Per un cantó, em pareix evident que qualsevol persona vulga cobrar per la seua feina. Fa un temps llegia al Facebook “La cultura és lliure”, que en el context on estava escrit volia dir que els béns culturals havien de ser debades. Estic absolutament convençut que l’activitat principal (econòmica) de la persona que va escriure això no es la producció ni la venda de bens culturals. I comprenc que aquesta persona no vulga pagar per escoltar música. A mi m’agradaria no haver de pagar quan vaig al “super” o quan li he de comprar unes sabates al meu fill.
Un altre tema es pensar que passaria si jo poguera triar entre pagar o no pagar quan vaig a comprar a una botiga. I ahí tenim el gran problema. Si ningú pagara quan va a comprar el menjar, quant de temps tardarien en tancar les tendes? Realment poc. Quant de temps pensem que li queden als discos gravats amb una certa cura i amb una certa qualitat? Realment poc.
Quedaran les grans discogràfiques, però a les companyies mitjanes i xicotetes els queden quatre dies. I a les gravacions que no siguen de Shakira o Lady Gaga, el mateix. Quatre dies.
I a mi em sap greu.
Tampoc em pareix bé tindre que pagar un canon a l’hora de comprar un cd verge, pero d’això en parlaré més avant.
Xavi Folch
TRADICIÓ CONTEMPORÀNIA
Bé. Com que el Pisuerga passa per Valladolid i, com que “hoy puede ser un gran día”, encete aquest blog. Vaig a intentar escriure un cop per setmana.
Ja portem dos anys i mig de treball amb Artaica, i el disc Nits Cosides ja porta mig any llarg al carrer. Han passat un grapat de coses i molts amics ens han ajudat mot per a poder tirar endavant amb el projecte. Deixe els records i els agraïments per a més endavant.
A Artaica hem intentat reinterpretar la tradició des de la nostra realitat. Interioritzant-la per a poder interpretar-la, sense buscar una còpia de com ens imaginem que podria sonar fa cent anys (tampoc ho sabem ni ho sap ningú), i sense copiar a ningun altre grup. Tampoc hem intentat cap fusió amb cap estil. Poden aparéixer trets estilístics d’altres músiques, perquè aquestes músiques estan dins nostre, fruït del nostre bagatge musical. La nostra proposta de Tradició Contemporània pot agradar més o menys, però vos assegure que està feta des de l’autenticitat.
I no estem sols, pareix que s’està encetant un moviment important, dins els músics d’arrel tradicional, per fer evolucionar la nostra música. Sols en els darrers dies, he tingut dos exemples que considere importants. Al concert que Carles Dénia ens va oferir al Café Mercedes (excel·lent proposta la de Carles Dénia, i bona notícia que la puguem escoltar a un Club de Jazz) Carles Carrasco, la va presentar com una proposta amb estètica contemporània, creada des de la música tradicional. Ahir, fullejant la revista Club Silenci llegia sobre Eva Dénia Trad Quartet, “Música tradicional i cançó des d’una perspectiva moderna, però respectuosa amb el llegat musical”. Hi ha més exemples.
Pot ser estem immersos en una segona “riproposta” dins la nostra música d’arrel.
L’exemple més proper que tenim, de com es pot tirar endavant amb l’herència musical d’un poble, és el flamenc. El flamenc es va construir a l’últim terç del XIX i durant el XX es van seguir creant una bona part dels “palos” que ara coneixem. Cal dir que continua evolucionant amb una vitalitat envejable. En la cristal·lització de l’estil hi van tindre molt a veure un bon grapat de romàntics europeus que baixaren al Sud buscant la música del poble no “contaminada” per la modernitat. La importància que van tindre els músics i “cantaors” que aquestos romàntics europeus es van endur a París va ser clau en la formació de l’estandard estètic del flamenc.
Va ser el seu camí. Espere que nosaltres trobem el nostre.
Crec.
…. i en realitat cadascú a la seua manera, amb mil matisos, tots aneu recorrent les velles sendes que cal conéixer per no perdre’s abans darribar al camí desitjat. Que no serà un camí únic, un camí dret, ample i planer. No té perquè. Serà el camí per on cadascú senta que els seus peus viatgen còmodes, lleugers, gaudint de la ruta escollida.
Al respecte de les teues paraules, vull citar ací un fragment de l’editorial del darren número de “Sons de la Mediterrània” :
“Sembla com si tots plegats hagessin perdut aquesta mena de complexe d’inferioritat i vergonya que afectava tot el que sonés tradicional. I, per cert, ja era hora! (……)
El que pretenem és constatar un fenòmen: com, a casa nostra, la música tradicional ha estat incapaç de generar grans èxits de vendes i de tenir gaire repercussió mediàtica, però molt a poc a poc ha anant impregnant i amarant bona part del teixit musical, fins a manifestar-se amb tota la seva esplendor a través de treballs que difícilment, o potser tangencialment, podrien rebre el qualificatiu de música folk. És curiós, el folk viu el seu millor moment, però de manera indirecta, com una font renovada i inesgotable (….)
Aquesta és en definitiva la seua funció: aportar des de l’anonimat la matèria primera i identitària, amb una tímbrica i una rítmica pròpies, per al desenvolupament de les noves formes d’expressió d’avui, del present. Si no, ja ho sabem, estarà condemnada a podrir-se a les vitrines d’un museu.
Josep A. Collado
Sí, segur que no serà un camí, que seran diferents camins. O no, no ho sé. Pot ser que hi anem construint un estandard dins de la construcció aquesta, que gràcies a la globalització estem creant, que anomenem Música Mediterrània. No sé. Pot ser fora positiu. Sobre la marxa ho anirem veient.
El fragment de Sons, perfecte.
Xavi